I xinst va sert com el nostru intrèpid ‘mitch, el contradictori Pagès Cibernètich, es llevà suart i fet caldupollurt, doncs somnià que tremolàven els carrerts.
Veié maquinotes dominant, i allò que habia estat forjat ab temps, necessitat i imaginació, era substituït per normativa urupea, estudi tècnich i criterio uniformador.
I a Uropa, qués un lloch lluny pro prop com la Santisima Trinidad, tutom ballava al mateix pas: UN dos, UN dos, UN dos. I veié quels homos ja no u eren, eren productors cecs de coses. I n’hi ha un que fa sabates a Madrit que ens vol salvart i té un plan, un pressupost i uns terminis. I tot s’ha de fer ràpit, que quet senyor treu els dublés tant de ràpid com els dona. I depressa, no ens ho mirem gaire, ràpit ràpit, brillu brillu.
I veié la plaça dels peixos liposuccionada i farcideta de botox. I el pi mirant-la raru de reüll. I els peixos de la plaça en processó cap a l’hermita de l'Alegria demanant el diluvi universal. I les escales de la Biblio despedint-se dels veïns, i els veïns ballant el ball del Màtrix ab els ulls tapats. I a les escales de l’església, els Ànecs de la bassa de Can Matas fent-se la foto per guanyar les properes municipals amb un cartell a darrera afirmant “Un govern de gent propera”.
I l’ inefable, l’ espontani, el rauxat llaurador de terres, de cop recordà que en el seu somni, només en el seus somni, éll col.laboraba en la disbauxa generalt fent d’informadorlt. I es veia aconsellant als carrers ser còmodes, i suggerint a les escales velles d’emigrar a Cuenca, que diuen que llaunst hi van bé.
I lorinst loradonst… el cuentu de mai acabart.
