El poema ben totnto

Que fou un nap?
potser una col?
fou una mena de corriol?
Fou un present ?
un vol d´ocell?
Una gran joia i un bell moment?
Fou un instant?
Un gran "tachán"?
Fou un chupitu de pacharán?

Sigué llaurant
passà volant.
un colomí
passà rassant.
I sáturà
tot confiat
I de les bledes
en feu un nyam.

I al gran pagès
tot ben entès
tant gran patilla
li feu el pes.
I el deixà fer
-vès que hi faré-
I amb l´arrosset
no et cuinaré.

Mars attacks !!

I diuen que fou xinst quel nostru inefable Pagès Cibernètic, homo instruit en la escola de la vida, es llevà quell dia pensant en lo malson més estrany que via tingut en molt de temps llàunst. En la famosa “conspiratio marcianibus somniatta”, éll mateix ens u relata xinst (extracte del document):

1.1-        -“ (…) Anava d´uns marcianus chatarrerus galàctics que vivien en un planeta verd i bonic, d´agüies transparents i netes, ab molts d´animals i plantes, i tot i tot tant i tant bell i bé de bò de veres (…). I quests marcianus, que n´eren chatarrerus prò no tontos, feien creure als terraquis i a gents d´altrus planetes que ben important n´era de fer gastu i anar omplint els cuntainers grocs, verds i blaus. I les piles també llà on toca. I posaven deixalleries per tot arreu, on, a més merda hi deixes, més contents se´t posen (…)”.

2.9          - “I els aliats dels marcianus extraterrestres eren aquels ques fan dir governants (…)”.

2.10       - “I a aquella manera de funcionar li´n van posar un nom ben de bonich: Reciclatge”.

5.3  - “I després ells (els marcianus), tant vius n´eren, que recollien la purqueria selectiva de tan en tan quan els hi faltaven dublés i es forraven venent-la més enllà de la constelació d'Orion (…). I així, ells, que tontos pas de ser-ne, de treballar gens de ni brot. I naltrus de pencar com a Ases, i tot llardós i fet malbé i rius i mars i aires nets ni de lluny curanta pobles”.

7.7         - “I ab els dublés quels marcianus extraterrestres feien a cabassos ab nostrus desperdicis, podien nar de vacances a un lloch quels hi grada tant allà a Casiopea. On dones blaves vestides fins les celles, lletges a parir hi ha dues, i un bingo n’és també, i a ells molt quels i grada xòs (…)”.

9.6    - “I su passaben bé i reien els marcianus a costa de la suor dels homos i el desgast dels planetes atjens”.

11.1   - “I el seu planeta era verd i bonic sempre, i en fruïen i en feien bon gaudir mentre el restu de les galàxies curraba per a ells com a negrots Maresmencs”.

El Pagès Cibernètic en acció

CRISIS

I fou mirant als ulls d´aquel homo empresari, quel nostru mestre camperol entengué llò quen deien “la crisis”. I hi veié ansietat, nervis, i gran dubte. I hi veié també vertígen, insomni i patiment.

I hi veié el no Sabert.

I fou xinst com lo “Pagès Cibernètic” , que quell dia s´havia llevat trempat i clarivident, afigurà que gran bufetada arribava, perquè gran era l’altura desdon havia de caure tota quella manera de no entendre. I sentí pena veient quels homos no guaiten l'origen de tanta miseria i tant de desmadre.

I recordant que una taronja no pot ser exprimida sempre, descubrí que la renuncia i la humilitat habien de ser apreses a les dures o a les madures per quells ques fan dir l'occident. I intuí també quel preu quels homos haurien de pagar per tanta disbauxa petit en seria pas, doncs mai els habia faltat el plat a taula i ploràven només dimaginarsu.

I entengué que llò quen maldeien “crisis”,  era tant de sols un altru pas necessari per nar ‘cabant la cultura dels dublés, el desparrame, el tenirt, i el conèixert sense Sabert.

I xinst va sert com, veient les barbes d´aquel empresari pelart, l’august “Pagès Cibernètic” anà a remullart les seves allà a la bassa de l´hort.

I culurí culurat…

FEisbuc

I xinst va sert quels companys cibernautes del bon “Pagès Cibernètic” el convidaren al facebook. I fou xinst que pensà que pudé valia la pena deixar un ratu els naps i treure-hi el cap.  I passà que per entrar quel llotch de linternet li demanaren dades personals.

I les donà.

I després li preguntaren si volia enviar un mensaje als seus amitchs. I ell digué que ca, que per xòs estaba llaunst. I li demanaren el seu correu lectrònic i la contraseña per puderu fer.

I fou.

I li digueren que llegís les condicions d´un contracte i que aceptés. I sense miraru gaire perquè era tot llò llarg, avorrit  i ell nava per feñia, que fou que acceptà.

I entrà en aquell mon digital. I hi posà una foto seva, i una de de la calçotada en familia. I aparegueren amitchs que tenien altres amitchs que tenien més amitchs. I les preferències de cada un. I tot era com un infinit palangre de pescar lluços amb l´arbre genealògic i sociològic de cada lluç. I llaunst aparegué gent del jardí d'infància i de l´escola i l´institut i la unibersitat i amigues i els seus fills, i nobies i exnobies i complets desconeguts. I tots es feien dir amitchs.

I el bon pagès veié que ben poc tenia per explicar llà.

I quell homo escurat de memoria pel que fa a numbrus, recordà quel seu passuord eral mateix a tot arreu.  I se sentí estrany perquè veié que si estaba a ca´n feisbuk, com en una presó, les seves cartes i la seua privacitat no serien mai més seves.

I es preguntà el nom real del gran desvirgador d´intimitats. I es preguntà qui és que pot comprar tantes maquinotes per guardar la informació de tanta i tanta gent de tot arreu. I es  preguntà d´on feien els dublés per fer el negoci.

I recordà per a qui estan fetes les lleis, i quels homos dormim als llorers. I veient quels rabes del seu hort s´havien de regar, i dient-se que llò era una merderada de gran pudor, volgué desaparèixer totalment d´aquel llotch, i fer desaparèixer les seves dades per no treure-hi el cap mai de més.

I veié que no es pot.

I culurí culurat el pagès se sentí enculat. I diuen que xinst va sert que jurà que quell abus no quedaria xinst i començà a buscar un Sanchu Pansa que l´ajudés en la croada contra l'abusador.

Bodinstitut

Passaren dies i les cols creixeren. Ses patateres, ufanoses com adolecents, eren atacades per legions de cargols inclinats a sabors tendres. Expliquen los relats de lo magèstic “Pages Cibernètic” que fou segut a l’autobus i “d’humores irritabilis” per xonst dels cargols, que ribà a ses orelles la xàtxara més inaudita qel repertori  humà lin via ofert fins al moment:

Eren Filla i Mare. La primera, jove i graciosa com ses pateteres, sostenia tot mastegant un xiclet ansiosament que precisaba un blanquejament dental i una talla 90 de pitam. La segona, dona sumament comprensiva ab escot sospitosament jovenívol, li´n respongué ab afectació pedagògica quel seu ajut econòmic depenia dels resultarts als exàments finalts.

Diu el sabert populart que fou xinst com el nostru benevolent especiment rural, home més inclinat a la rauxa que al seny, sorprès per tal mostra de descontrol general, s’inclinà vers sa finestra. I diuen aquels cu saben, que fou de manera gens subtil que gasejà ab intensitat poderosa els dos subjectes bípeds femenins de ben deprop.

I xinst va sert com sens dir res, gràcies als megapoderts intestinals del fabulós “Pagès Cibernètic”, quells dos sers despistorts van veure la ium. I fou xinst que l’una esdevingué estudiant exemplar i dona de seny. L´altre, a partirt d´aquel moment, tingué una existencia dedicada al trebali social, a conrear patateres allà on veia un “bodintstitut” i al boicot, íntim pero ferm, de ses multinacionals perfumeres.

I Lorinst loradonst …

 

JALOUIN

Explica la tradició oral que trucaren a la porta del lloch on vivia en mestre llaurador.

- Truco o tratorts? – digueren quan sa porta obrí.
- Com? Digué lo mestre llaurador
- Truco o tratorts? – repetiren una munió de bípeds baixets i innocents.
- Que què? Que com? Digué el tal “Pagès Cibernètic” sens entendre què deien quels mocosos disfressats ab màscares plàstiques de morts, calaveres i monstres.
- Si me´n dones un dolç jo no te tiro ous ni t´embruto la façana- Digué un dels marrecs- Avui n’és jalouin!.

I diuen que xinst va sert com lo rocambolesc “Pagès Cibernètic” entengué ben poc d´aquel joch. I diuen los que saben u que va passar que, espantant-los amb el seu posat més amenaçador, els posà a collir bledes llà l´hort fins a fer-se fosc tal i com anàven disfressats.

I diuen els contadors de contes, que un cop cabada la feñia, els hi regalà verdures i un bon tros de regalessia. I diuen que xinst fou quels marrecs, després de tal experiencia terrorífica, es dedicaren a ballar Sardanes en cada aplec del poble, i a fer castells de manera free-lance a cada trobada oblidant-se per sempre d´aquella festivitat sens cap ni peus.

I lororins lororanonst… quet cuentu sacabado.