Pirates o Robin Juds?

I xinst va sert com al nostru bon llaurador cibernètich, aquels a qui deien pirates li caieren millort. I no els veié més malvarts que quells qui es fan dir bons. I recordà que tot depèn del cristall amb que es mirin les coses. I que a vegades els cristalls son tant foscos que no et deixen veure més enllà dels nassos. I que llòs quen diuen “legalitat” sovint no és res més que un pou de gran merderada i pudor.

I pensà en qui és més pirata, si aquell que expolia sistemàticament sense considerar res més que la pròpia butxaca, o aquell que expolia a l’expoliadort.

Cliclocliclac clicliclocliquec cliclo cliclac.

I xinst va sert com el nostru intrèpid ‘mitch, el contradictori Pagès Cibernètich,  es llevà suart  i fet caldupollurt,  doncs somnià que tremolàven els carrerts.

Veié maquinotes dominant,  i allò que habia estat forjat ab temps, necessitat  i imaginació, era substituït per normativa urupea, estudi tècnich  i criterio uniformador.

I a Uropa, qués un lloch lluny pro prop com la Santisima Trinidad, tutom ballava al mateix pas: UN dos, UN dos, UN dos. I veié quels homos ja no u eren, eren productors cecs de coses. I n’hi ha un que fa sabates a Madrit que ens vol salvart i té un plan, un pressupost i  uns terminis. I tot s’ha  de fer ràpit, que quet senyor treu els dublés tant de ràpid com els dona. I depressa, no ens ho mirem gaire, ràpit ràpit, brillu brillu.

I veié la plaça dels peixos liposuccionada i farcideta de botox.  I el pi mirant-la raru de reüll. I els peixos de la plaça en processó cap a l’hermita de l'Alegria demanant el diluvi universal. I les escales de la Biblio despedint-se dels veïns, i els veïns ballant el ball del Màtrix ab els ulls tapats. I a les escales de l’església, els Ànecs de la bassa de Can Matas fent-se la foto per guanyar les properes municipals amb un cartell a darrera afirmant  “Un govern de gent propera”.

I l’ inefable, l’ espontani, el rauxat llaurador de terres, de cop recordà que en el seu somni, només en el seus somni, éll col.laboraba en la disbauxa generalt fent d’informadorlt. I es veia aconsellant als carrers ser còmodes, i suggerint a les escales velles d’emigrar a Cuenca, que diuen que llaunst  hi van bé.

I lorinst loradonst… el cuentu de mai acabart.

 

I fou en Setembrelst, temps de núvolsts i plujelst que l’amich ciberpagès nà llaunst les vinyelst a veremar, qués el ques fa en queixes dates. I es feu un fart de collir gotims de raïmlst, i sa ronyonadal bé que quedàlst mirant a Cuenca, que diuen qués un lloch tant i tant dallòs de lluny.

I conegué un amich Ecuatorià moreno ab cara de sargentuls, i un altre de Chilert ros com el blat, i un tal Juseín que n’era negrot i collia que semblavart que ho pogués fer tot ell solert. I n’hi habia una que se’n deia Jara, guapa i peludalst perquè si, i un Wilfredo, i un d’allà on es fan els purus i es balla tant de molt, i una intrèpida Lia ben indígena del lloch aquest on som.

I el nostru amitch pensà en llò dels nacionalismelst. I en la cosa queixa de les banderetes i els himnelst i els discursolst i les independèncielts. I vié que quest mon nostru tant de petit n’és avui com de dependent. I que el que no arriba d’allà on la gent menja ab palillos, va cap llaunst on la gent mastega Xiclert. I que tot queda xinst barrejart en questa bola on vivim.

I pensà en les pàtries putes, les banderes brutes, les fronteres mortes i en tot allò que canta la diferència dels uns i els altrislst pel fet de ser de tres pobles més enllà. I tot per a mi, i a vosaltres cus donin pel culst ab una canya esquerdadart ben de molt.

I  rigué pensant quant d’estupilts que som mirant-nolst al melich nostrul, pudent collir la vinya tots juntets i xerrant i rient i cansant-nos-hi tant i tant.

Fou en quell dia estiuench quel excelent homo rústic, el passota còsmich, l'animal bíped caminat de camins, nà fins llàls nou pins, dalt la montanya, ab gran tèchnica mastegadora de fonoll. 

No se sap ben bért si fou inspirat per quela visió del gran contagi humà a dreta i esquerra, o sentint la remor urbana, que escrigué ab un pal quets versos al terra mateix:

 Som vaixells a terra ferma

Capitans que dubten molt

Bússos en aigues negres

Monjos en combat a mort.

Som astronautes porucs.

Pollets caiguts d’algun niu.

Som tot allò que no hauriem

i de fet som ben jolius. 

Caminem cap un lloch d’enlloch,

volem el que no és aqui,

ens menjem el mon que se'ns menja.

I ens mentim per a no patirt.

I diuen que habent cabart questa gran rima, l'amich pagesot es feu una bacainota del quinze.

Lorinst loradonst quet cuentu ´cabart n'és.

El poema ben totnto

Que fou un nap?
potser una col?
fou una mena de corriol?
Fou un present ?
un vol d´ocell?
Una gran joia i un bell moment?
Fou un instant?
Un gran "tachán"?
Fou un chupitu de pacharán?

Sigué llaurant
passà volant.
un colomí
passà rassant.
I sáturà
tot confiat
I de les bledes
en feu un nyam.

I al gran pagès
tot ben entès
tant gran patilla
li feu el pes.
I el deixà fer
-vès que hi faré-
I amb l´arrosset
no et cuinaré.

Mars attacks !!

I diuen que fou xinst quel nostru inefable Pagès Cibernètic, homo instruit en la escola de la vida, es llevà quell dia pensant en lo malson més estrany que via tingut en molt de temps llàunst. En la famosa “conspiratio marcianibus somniatta”, éll mateix ens u relata xinst (extracte del document):

1.1-        -“ (…) Anava d´uns marcianus chatarrerus galàctics que vivien en un planeta verd i bonic, d´agüies transparents i netes, ab molts d´animals i plantes, i tot i tot tant i tant bell i bé de bò de veres (…). I quests marcianus, que n´eren chatarrerus prò no tontos, feien creure als terraquis i a gents d´altrus planetes que ben important n´era de fer gastu i anar omplint els cuntainers grocs, verds i blaus. I les piles també llà on toca. I posaven deixalleries per tot arreu, on, a més merda hi deixes, més contents se´t posen (…)”.

2.9          - “I els aliats dels marcianus extraterrestres eren aquels ques fan dir governants (…)”.

2.10       - “I a aquella manera de funcionar li´n van posar un nom ben de bonich: Reciclatge”.

5.3  - “I després ells (els marcianus), tant vius n´eren, que recollien la purqueria selectiva de tan en tan quan els hi faltaven dublés i es forraven venent-la més enllà de la constelació d'Orion (…). I així, ells, que tontos pas de ser-ne, de treballar gens de ni brot. I naltrus de pencar com a Ases, i tot llardós i fet malbé i rius i mars i aires nets ni de lluny curanta pobles”.

7.7         - “I ab els dublés quels marcianus extraterrestres feien a cabassos ab nostrus desperdicis, podien nar de vacances a un lloch quels hi grada tant allà a Casiopea. On dones blaves vestides fins les celles, lletges a parir hi ha dues, i un bingo n’és també, i a ells molt quels i grada xòs (…)”.

9.6    - “I su passaben bé i reien els marcianus a costa de la suor dels homos i el desgast dels planetes atjens”.

11.1   - “I el seu planeta era verd i bonic sempre, i en fruïen i en feien bon gaudir mentre el restu de les galàxies curraba per a ells com a negrots Maresmencs”.

El Pagès Cibernètic en acció