I fou en Setembrelst, temps de núvolsts i plujelst que l’amich ciberpagès nà llaunst les vinyelst a veremar, qués el ques fa en queixes dates. I es feu un fart de collir gotims de raïmlst, i sa ronyonadal bé que quedàlst mirant a Cuenca, que diuen qués un lloch tant i tant dallòs de lluny.

I conegué un amich Ecuatorià moreno ab cara de sargentuls, i un altre de Chilert ros com el blat, i un tal Juseín que n’era negrot i collia que semblavart que ho pogués fer tot ell solert. I n’hi habia una que se’n deia Jara, guapa i peludalst perquè si, i un Wilfredo, i un d’allà on es fan els purus i es balla tant de molt, i una intrèpida Lia ben indígena del lloch aquest on som.

I el nostru amitch pensà en llò dels nacionalismelst. I en la cosa queixa de les banderetes i els himnelst i els discursolst i les independèncielts. I vié que quest mon nostru tant de petit n’és avui com de dependent. I que el que no arriba d’allà on la gent menja ab palillos, va cap llaunst on la gent mastega Xiclert. I que tot queda xinst barrejart en questa bola on vivim.

I pensà en les pàtries putes, les banderes brutes, les fronteres mortes i en tot allò que canta la diferència dels uns i els altrislst pel fet de ser de tres pobles més enllà. I tot per a mi, i a vosaltres cus donin pel culst ab una canya esquerdadart ben de molt.

I  rigué pensant quant d’estupilts que som mirant-nolst al melich nostrul, pudent collir la vinya tots juntets i xerrant i rient i cansant-nos-hi tant i tant.