Quan vaig estar a Corea, l'amic Bup-Hwa i jo vam fer un projecte d'exposició que pretenia parlar de la existència a través d'una trobada de conceptes occidentals i orientals. Ell hi va aportar la seva capacitat d'entendre allò que som i la conceptualització de la mostra, jo hi posaba algunes fotos.

Finalment tot va acabar en un bonic dossier ple de bones idees, desat en els diferents calaixos dels diferents "sponsors" que vam visitar.

Per mi, l'apassionant d'aquell projecte, va ser el procés d'entendre que tota la estada a Corea i les ensenyances del meu amic i mestre podien ser aglutinades en una sola mostra.

Els cinc elements (foc, metall, aigua i fusta complementats amb l'aspecte terra que els hi confereix la oportunitat de canvi o impermanencia), els colors associats amb cada un dels elements, que a l'hora van lligats a qualsevol aspecte del viure. Els nombres fibonacci, el Ying i el Yang (necessàriament equilibrat amb el tercer element "centre"), la secció àurea, i la geometria matemàtica que ho regeix tot en aquest pla que veiem.

Avui he trobat aquest video que parla una mica de tot plegat. Tingueu paciencia per carregar-lo, és en alta definició i li costa una mica.

El podeu veure a pantalla completa. Val la pena.

Nature by Numbers from Cristóbal Vila on Vimeo.

Triceratops

Ahir vaig sortir a córrer i vaig passar per un carreró on no hi ha cap altre trànsit que els cotxes que hi aparquen. A peu tampoc hi passa ningú, és un raconet tranquil i solitari ondita comunitat de veïns.

Era fosc, i allà, asseguts sota un fanal del carrer, hi havia dos nens, extranyament sols, concentrats jugant amb les seves pesepés.

Vaig pensar que potser els sorprendria, inclús em va passar pel cap la possibilitat de que s’espantéssin al veure’m sorgir de la penombra corrent.

Pero la cosa electrònica va guanyar a l’instint natural, i ni van aixecar el cap.

I si enlloc de ser jo hagués estat un triceratops? i si hagués sortit un bopesponja o un darvader disfressat de jelouquiti?

… i que tot esta bé com esta,

i que no tinguem por,

i que flors,

violes, romaní

i el fred punki del matí.

00:00:00

Pirates o Robin Juds?

I xinst va sert com al nostru bon llaurador cibernètich, aquels a qui deien pirates li caieren millort. I no els veié més malvarts que quells qui es fan dir bons. I recordà que tot depèn del cristall amb que es mirin les coses. I que a vegades els cristalls son tant foscos que no et deixen veure més enllà dels nassos. I que llòs quen diuen “legalitat” sovint no és res més que un pou de gran merderada i pudor.

I pensà en qui és més pirata, si aquell que expolia sistemàticament sense considerar res més que la pròpia butxaca, o aquell que expolia a l’expoliadort.

Cliclocliclac clicliclocliquec cliclo cliclac.

I xinst va sert com el nostru intrèpid ‘mitch, el contradictori Pagès Cibernètich,  es llevà suart  i fet caldupollurt,  doncs somnià que tremolàven els carrerts.

Veié maquinotes dominant,  i allò que habia estat forjat ab temps, necessitat  i imaginació, era substituït per normativa urupea, estudi tècnich  i criterio uniformador.

I a Uropa, qués un lloch lluny pro prop com la Santisima Trinidad, tutom ballava al mateix pas: UN dos, UN dos, UN dos. I veié quels homos ja no u eren, eren productors cecs de coses. I n’hi ha un que fa sabates a Madrit que ens vol salvart i té un plan, un pressupost i  uns terminis. I tot s’ha  de fer ràpit, que quet senyor treu els dublés tant de ràpid com els dona. I depressa, no ens ho mirem gaire, ràpit ràpit, brillu brillu.

I veié la plaça dels peixos liposuccionada i farcideta de botox.  I el pi mirant-la raru de reüll. I els peixos de la plaça en processó cap a l’hermita de l'Alegria demanant el diluvi universal. I les escales de la Biblio despedint-se dels veïns, i els veïns ballant el ball del Màtrix ab els ulls tapats. I a les escales de l’església, els Ànecs de la bassa de Can Matas fent-se la foto per guanyar les properes municipals amb un cartell a darrera afirmant  “Un govern de gent propera”.

I l’ inefable, l’ espontani, el rauxat llaurador de terres, de cop recordà que en el seu somni, només en el seus somni, éll col.laboraba en la disbauxa generalt fent d’informadorlt. I es veia aconsellant als carrers ser còmodes, i suggerint a les escales velles d’emigrar a Cuenca, que diuen que llaunst  hi van bé.

I lorinst loradonst… el cuentu de mai acabart.

 

I fou en Setembrelst, temps de núvolsts i plujelst que l’amich ciberpagès nà llaunst les vinyelst a veremar, qués el ques fa en queixes dates. I es feu un fart de collir gotims de raïmlst, i sa ronyonadal bé que quedàlst mirant a Cuenca, que diuen qués un lloch tant i tant dallòs de lluny.

I conegué un amich Ecuatorià moreno ab cara de sargentuls, i un altre de Chilert ros com el blat, i un tal Juseín que n’era negrot i collia que semblavart que ho pogués fer tot ell solert. I n’hi habia una que se’n deia Jara, guapa i peludalst perquè si, i un Wilfredo, i un d’allà on es fan els purus i es balla tant de molt, i una intrèpida Lia ben indígena del lloch aquest on som.

I el nostru amitch pensà en llò dels nacionalismelst. I en la cosa queixa de les banderetes i els himnelst i els discursolst i les independèncielts. I vié que quest mon nostru tant de petit n’és avui com de dependent. I que el que no arriba d’allà on la gent menja ab palillos, va cap llaunst on la gent mastega Xiclert. I que tot queda xinst barrejart en questa bola on vivim.

I pensà en les pàtries putes, les banderes brutes, les fronteres mortes i en tot allò que canta la diferència dels uns i els altrislst pel fet de ser de tres pobles més enllà. I tot per a mi, i a vosaltres cus donin pel culst ab una canya esquerdadart ben de molt.

I  rigué pensant quant d’estupilts que som mirant-nolst al melich nostrul, pudent collir la vinya tots juntets i xerrant i rient i cansant-nos-hi tant i tant.