Fou en quell dia estiuench quel excelent homo rústic, el passota còsmich, l'animal bíped caminat de camins, nà fins llàls nou pins, dalt la montanya, ab gran tèchnica mastegadora de fonoll.
No se sap ben bért si fou inspirat per quela visió del gran contagi humà a dreta i esquerra, o sentint la remor urbana, que escrigué ab un pal quets versos al terra mateix:
Som vaixells a terra ferma
Capitans que dubten molt
Bússos en aigues negres
Monjos en combat a mort.
Som astronautes porucs.
Pollets caiguts d’algun niu.
Som tot allò que no hauriem
i de fet som ben jolius.
Caminem cap un lloch d’enlloch,
volem el que no és aqui,
ens menjem el mon que se'ns menja.
I ens mentim per a no patirt.
I diuen que habent cabart questa gran rima, l'amich pagesot es feu una bacainota del quinze.
Lorinst loradonst quet cuentu ´cabart n'és.
2 comments:
bussos en aigues negres i plenes d'espuma, que nedar fins la boia representa un suicidi del teixit humà.
Llegir-te, filius meus est com respirar una alenada de vida!
Post a Comment